Diumenge horabaixa, passeig del Born de Palma, l’altre dia de pagès. Damunt el cadafal, el guitarró, el flabiol, la guitarra i els diversos tambors acompanyen els cantants. El grup Revetlla de Sant Antoni alterna amb naturalitat peces tradicionals amb lletres noves, algunes de les quals amb elevada càrrega reivindicativa. Al trespol, nines, joves, homes, dones i ancians es mouen a ritme de jota, parado, bolero, fandango i mateixes. Alguns dels balladors desafien la coordinació i la gravetat amb bots i punts impossibles; altres, en canvi, gairebé no aconsegueixen seguir el ritme de la música. Tant se val, el conjunt transmet una alegria contagiosa, s’encomana d’aquell poder atàvic del ball per contagiar la festa i el bon ambient.
Moltes de les agrupacions culturals dedicades al ball mallorquí que encara funcionen avui dia veieren la llum als anys setanta i vuitanta del segle passat. En aquell moment, alguna gent fou conscient de la importància de recollir, mostrar i salvaguardar el patrimoni musical popular de casa nostra. Durant anys, atresoraren i mantingueren fora de l’oblit maneres de vestir, cantar i ballar de la nostra terra amb segles de tradició i que en aquells anys estaven ferides de mort. Ara el ball torna a ser del poble, les places plenes mostren amb naturalitat que la cultura només és viva quan és al carrer, quan es desproveeix de connotacions ràncies i quan es deixa respirar per evolucionar de manera orgànica.
La llengua de casa nostra també fou protegida de l’oblit i la persecució quan arribaren nous temps, però encara mai ha recuperat la normalitat al carrer, estigmatitzada sempre amb l’etiqueta d’innecessària i atacada per incomptables fronts, que van des de l’antic gonellisme que barreja perversió i incultura fins al més recent ‘tilisme’, maquiavèl·lic, centralista i desconsiderat. La gastronomia local -no em cansaré mai de repetir que la cuina també és cultura- gaudeix d’una salut que discorre paral·lela a la llengua que l’articula. Ambdues gaudeixen del garant de la guarda i custòdia per part dels sectors involucrats, però desgraciadament no guanyen arrelament ni ús popular. Si ajuntam menjar i cuina, la barreja és explosiva. La cuina tradicional -més ben dit, la imatge que se’n té- va molts cops associada al registre en el qual alguns voldrien que quedàs la nostra llengua; usos que consideren menors per a una llengua que senten inferior i pagesa, en el sentit més pejoratiu de la paraula.
La mostra és el ball: és viu perquè és el carrer; fora ús, no hi ha esperança. Fora esperança, no hi ha futur. Per tenir futur, no podem quedar aturats a esperar-lo, o com a molt resguardant-lo dels atacs. El futur requereix acció perquè, com digué el doctor Alan Kay, “la millor manera de predir el futur és inventar-lo”. Inventem, doncs.
Comment