Visca Sant Antoni! Les brases encara fumegen, guardianes geloses de les restes de foc i vida que ahir ompliren els carrers de les nostres viles. El caliu, encès i vermell talment el bíblic dimoni a exorcitzar, que anit passada enlairà al cel la flaire d’embotit de la torrada com si es tractàs d’una mena d’encens cerimonial, resta flàccid ara, i expira els darrers alens vitals. El rom cremat i el mesclat, que fa unes hores foren la benzina instigadora de les gloses més coents i malicioses, ens recorden, com si fossin beates endolades, que no hi ha pecat que quedi sense penitència.
Aquests dies els animals lluitaran per prendre protagonisme a la carn morta, que a la calor de la graella s’ungeix en ofrena festiva. El bestiar de pèl i ploma en processó prendrà l’asfalt, amb l’excusa de la benedicció, per mostrar la seva versió més lúdica i elegant. Sant Antoni, el Dimoni, u pi, els caparrots, els glosadors, les simbombes, els ases… esdevenen icones insubstituïbles d’una festa viscuda amb passió en totes i cada una de les variants que se’n donen a la nostra terra. Aquesta manera d’estimar els orígens i de tractar-los amb normalitat en garanteix la supervivència, en permet una evolució orgànica i natural, però, sobretot, dóna la mida del poble que podríem arribar a ser, si ens ho proposàssim.
L’univers gastronòmic de les festes de Sant Antoni és variat, igual que els matisos a l’hora de celebrar-lo. A sa Pobla elaboren les seves conegudíssimes espinagades; les més comunes són les de llom amb col o les d’anguila, antany també se’n feien de conill, de conill de rata i d’eriçó. En aquesta zona del Raiguer són habituals també les anguiles ofegades o fregides, a més dels fideus o l’arròs amb anguila i carn. A Artà i conrada fan la deliciosa coca de Sant Antoni, que és una varietat de coca dolça amb bocins de sobrassada fresca. Un temps, les sopes de verdura amb saïm vermell o les coques de fenyedor, fetes damunt la pala del forn i cuites directament en ell, eren molt més habituals del que ho són ara. Avui dia podríem dir que la torrada és la menja més popular, la carn i els embotits tradicionals mantenen la força, encara que altres opcions també van sorgint. Darrerament hi ha hagut qui s’ha esqueixat les vestidures i ha dit que les graellades veganes van en contra de la tradició. No ho crec així, les velles tradicions han de servir per crear-ne de noves, a més, tothom viu la festa com vol.
Com que tothom la viu com la sent, per mi aquest dia sempre ha estat sinònim d’alegria, no tant al poble, perquè a Campos a banda d’unes grans beneïdes no hi ha gaire més tradició, sinó perquè és l’onomàstica de la padrina Calenta, la meva primera mestra i encara gran musa. Molts d’anys, padrina, i visca Sant Antoni!
Comment