L’infant que vaig ser reposa assegut al portal, mirant cap a la petita plaça que hi ha davant el cafè de la meva padrina, que sempre ha fet d’imperfet centre cívic, de punt de trobada transitat i dinàmic, de lloc de ningú i d’espai de tothom. El tèrbol sol de mig matí promet, gairebé amenaça, un migdia remogut i mal fet, seguit segurament d’una tarda plujosa de primavera. El vent, que sempre vol bufar en aquest entreforc de camins, eixuga la meva petita esquena suosa i m’estira els cabells, massa llargs i mai pentinats. De sobte, un Quatre L s’atura al bell mig de la placeta; de dins surt una senyora amb un davantal blanc amb randetes i un estrany artefacte entre les mans; aquest, quan entra en contacte amb els llavis de la dona, emet un so hipnòtic, greu i monocord. Com per art d’encanteri, les mestresses de casa de tot el barri acudeixen a la crida. L’escena pareix treta d’una pel·lícula italiana dels quaranta o cinquanta del segle passat, aquell dur però deliciós neorealisme de Rossellini, De Sica o Visconti.
La verborrea de la peixatera copa la conversa, ofereix el seu producte fora escatimar adjectius, tots ells destinats a garantir la frescor i prometre una qualitat inigualable per a tot el variat ramellet d’espècies marines que porta classificades dins caixons, al maleter del seu negoci amb rodes. Amb una ullada veterana separa els curiosos i xafarders dels possibles compradors, i cap a aquests dirigeix la seva atenció, com també les gentileses més afectuoses. Les madones de més edat l’escometen perquè es deixi de lletania i vagi per feina; s’acosta l’hora de fer el dinar i perdre el temps és un luxe que no està a l’abast dels pobres. Quinze minuts més tard, algunes quantitats de peix i doblers han canviat de mans, el grup s’ha dissolt i la peixatera l’ha copat cap a un altre redol, per mirar d’acabar de fer el jornal.
Càntera al forn, maires ofegades, cocarrois de gató, ferrassa escabetxada, sopes d’oblada, mòllera amb colflori, surer a la sal, donzelles fregides, vaques torrades, coques de pàmpols… antany tot el peix que es pescava tenia el seu lloc a taula. Avui dia basta fer una ullada a les pedres dels peixaters dels mercats o als menús dels restaurants mariners per adonar-se que les varietats de peix ofertes són quasi sempre les mateixes. Una dotzena mal comptada d’espècies que es van repetint de la mateixa manera que es repliquen les maneres de guisar-les. La pèrdua és triple: s’empobreix el nostre patrimoni gastronòmic, algunes varietats de peix assoleixen un encariment que els fa impossibles per a moltes butxaques i, la pitjor de totes, la insostenible pressió pesquera que sofreixen les races de peix més comercials, al mateix temps que es tiren quantitats ingents de peix per manca d’una sortida mercantil.
Foto: http://mon-ra-mon.blogspot.com.es
Comment